|
Vet aquí que una vegada hi havia una persona jove que es deia Caputxa Vermella i que vivia amb sa mare a la vora d'un gran bosc.
Un bon dia sa mare li va demanar que portara una cistella de fruita fresca i aigua mineral a l'avia –no perquè això fóra feina de dones, de cap manera, no, sinó perquè era una obra generosa que contribuïa a crear un sentiment solidari. A més l'àvia no estava malalta; ben al contrari: estava en plena forma física i mental i era perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta i madura.
Així doncs, la Caputxa Vermella es va endinsar al bosc amb la cistella. Molta gent es pensava que el bosc era un lloc esporuguidor i perillós, i mai s'hi acostaven. Però la Caputxa Vermella se sentia tan segura de la seua pròpia i incipient sexualitat que aquesta imatgeria freudiana tan òbvia no la intimidava gens.
De camí a ca l'àvia se li va acostar un llop que li va preguntar què duia en la cistella. Ella li va contestar:
-Una mica de berenar saludable per a l'àvia, que és perfectament capaç de tenir cura d'ella mateixa en tant que persona adulta madura.
-Saps bonica? –li va dir el llop-. Per a una xiqueta no és gens segur caminar per aquest bosc tota sola.
-Trobe molt ofensiu aquest comentari teu, profundament sexista -li va dir la Caputxa Vermella-, però l'ignoraré perquè la teua tradicional condició de marginat social t'ha dut a enfrontar-te al món d'una manera pròpia; i del tot vàlida, evidentment. Ara, si em permets, he de prosseguir el meu camí.
La Caputxa Vermella va continuar pel camí ample, però el llop -a qui la seua condició de marginat social l'havia alliberat de l'obediència esclava a les normes del pensament ortodox i occidental- sabia una drecera per arribar abans a ca l'àvia. Hi va irrompre sense contemplacions i es va menjar l'àvia, una acció del tot comprensible venint d'un carnívor com ell. Aleshores, com que no estava sotmès a les nocions rígides i tradicionals del que és masculí o femení, es va posar la camisa de dormir de l'àvia i es va ficar al llit.
La Caputxa vermella va entrar a la casa i va dir:
-Àvia, et porte berenar sense greixos i sense sal, i voldria que l'acceptares com un homenatge al teu paper de matriarca sàvia i nodridora.
Des del llit el llop va dir amb veu fluixeta:
-Vine més a prop, nena, que puga veure't.
La Caputxa Vermella va dir:
-Ah, no me'n recordava que a nivell òptic ets deficient com una rata penada. Àvia, quins ulls tan grossos que tens!
-És que han vist molt i han perdonat molt, filleta.
-Àvia, quines dents tan grosses que tens!
-Estic molt content de ser "qui" sóc i "com" sóc –va dir el llop i va saltar del llit. Va agafar la Caputxa Vermella amb les urpes, decidit a devorar-la. La Caputxa Vermella va cridar, alarmada no per l'evident tendència transvestida del llop, sinó per aquella invasió del seu espai personal.
Els crits, els va sentir un company llenyataire que hi passava (ell, s'estimava més que li digueren "company tècnic en carburant forestal"). Va entrar corrents a la caseta, va veure l'avalot i va intentar intervenir-hi. Mentre alçava la destral, però, la Caputxa Vermella i el llop es van aturar en sec.
-Escolta xicot! Què t'has cregut? –li va preguntar la Caputxa Vermella.
El company llenyataire va parpellejar i va intentar respondre, però no li eixien les paraules.
-Entres ací com un individu d'una civilització primitiva, deixant que l'arma pense per tu! –va exclamar la Caputxeta Vermella–. Sexista! Discriminador d'espècies animals! Què et fa suposar que les persones femenines i els llops no poden resoldre els seus problemes sense l'ajuda d'una persona masculina?
Quan va sentir el discurs apassionat de la Caputxa Vermella, l'avia va saltar de la boca del llop, va agafar la destral del company llenyataire i li va tallar el coll. Després d'aquesta experiència traumàtica, la Caputxa Vermella, l'àvia i el llop van sentir un profund sentiment solidari. Van decidir crear una comunitat alternativa, basada en el respecte mutu i la cooperació, i van viure feliços i van menjar anissos sense colorants ni conservants.
James Finn Garner, Contes per a nens i nenes políticament correctes, Barcelona, Quaderns Crema, 1995 (adaptació)
Després de llegir aquest conte, ja saps què és adaptar un text i convertir-lo en més políticament correte. Ara ja pots anar a la webquest Quan l'amor no és la guerra, i adaptar un dels fragments del Tirant que et propose.
| 
